Blog

Assessoria integral amb experiència contrastada

INDEMNITZACIONS PER L’EXTINCIÓ DELS CONTRACTES LABORALS TEMPORALS

INDEMNITZACIONS PER L’EXTINCIÓ DELS CONTRACTES LABORALS TEMPORALS

Aquest comentari ve arrel de la innovadora sentència emesa per la Desena Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del proppassat 14 de setembre en l’assumpte C-596/14, en la petició de decisió prejudicial plantejada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid a causa de la demanda interposada per la Sra. Ana de Diego Porras contra el Ministeri de Defensa de l’Estat Espanyol.

Aquest procediment s’inicia quan la part demandant Sra. de Diego és acomiadada del seu lloc de treball dins l’organigrama del Ministeri de Defensa, concretament com a treballadora interina. El que inicialment pot semblar un cas sense gaire rellevància jurídica esdevé un cas que pot afectar tot el sistema laboral espanyol, ja que amb la decisió de la sentència de l’Alt Tribunal Europeu es declara que l’Estat Espanyol contravé de forma sistemàtica la clàusula 4 apartat 1 de l’Acord marc sobre el treball de duració determinada, de 18 de març de 1.999, inclòs a l’annex de la Directiva europea 1999/70/CE, de 28 de juny de 1.999.

La sentència conclou que la legislació espanyola és contrària a l’Ordenament Europeu quan fa diferències sense que hi hagi raons objectives justificables entre les indemnitzacions dels contractes indefinits i els temporals, contravenint l’article 4 de la Directiva mencionada anteriorment, el qual estipula clarament que no podrà tractar-se als treballadors amb un contracte de duració determinada d’una manera menys favorable que els treballadors fixos “comparables” per l’únic motiu de la temporalitat dels seus contractes.

La sentència específica i entén per “comparable” quan hi hagi una identitat o treball anàleg entre els treballs a realitzar pel treballador temporal i el fix, tal i com passava en el cas plantejat, on la recurrent feia les tasques de secretaria en el Ministeri de Defensa fent les mateixes tasques que anteriors treballadors contractats de forma indefinida pel mateix empleador, el Ministeri de Defensa.

Per això, l’aplicació de barems diferents per calcular les indemnitzacions a la finalització d’un contracte entre contractes temporals i indefinits va clarament contra el principi de no discriminació de la Directiva europea. En conseqüència, la sentència emet un mandat vers la legislació espanyola on de forma categòrica li diu que no hi pot haver diferències en les indemnitzacions entre contractes de duració determinada i indefinits, de la mateixa manera que amb els contractes d’interinitat.

A dia d’avui a Espanya, abans de l’esmentada Sentència del TJUE, les indemnitzacions per finalització dels diferents contractes temporals es calculaven a raó de 12 dies per any treballat, excepte els contractes d’interinitat i de formació que no tenien indemnització. En canvi, l’extinció de contractes per causes objectives, que a la pràctica es produeix quasi sempre en contractes indefinits, la indemnització es calcula a raó de 20 dies per any treballat.

Per tant l’ordenament laboral espanyol té l’obligació, després d’aquesta sentència, d’equiparar indemnitzacions. Però no es pot caure en l’error de mal interpretar el que la sentència diu, ja que a través de diferents mitjans de comunicació així s’està fent. En tot moment es diu equiparar, però en cap cas la sentència mana a l’ordenament espanyol en quin sentit. És a dir, no obliga a l’ordenament espanyol a pagar a partir d’avui tots els acomiadament objectius de tots els tipus de contractes a raó de 20 dies per any treballat. Tant sols diu que s’ha d’equiparar, però no en quin sentit. Per això que no és tot tant clar.

Qui ja s’ha pronunciat però és el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, qui ha ratificat aquest dimecres la sentència del Tribunal Europeu i ha fallat a favor de la demandant Sra. Ana de Diego aplicant la decisió aplicada pel Tribunal Europeu. Això sí, apostant per la decisió més favorable possible al treballador, aplicant una indemnització a la demandant equiparant el seu contracte d’interinitat a un d’indefinit, aplicant en conseqüència una indemnització de 20 dies per any treballat, pels 7 anys i 2 mesos que havia estat treballant al Ministeri de Defensa, indemnitzant-la concretament en 6.141,85€.

Són moltes les incerteses que provoca la recent Sentència del TSJ de Madrid, entre les que hem de destacar, per sobre de totes, el fet que deixa entreveure que totes les extincions de contractes d’interinitat hauran de seguir el mateix procediment que l’establert pels acomiadaments objectius, és a dir, comunicació escrita, indemnització de 20 dies per any treballat la qual s’haurà de posar a disposició simultàniament a l’entrega de la comunicació escrita i efectuar la comunicació amb un preavís de 15 dies.

No resolt l’esmentada Sentència, perquè no era objecte del procediment, què passarà amb els treballadors amb contractes de formació que a la seva finalització no està prevista una indemnització de fi de contracte, com tampoc resolt l’esmentada Sentència què passarà amb la resta de contractes temporals que a la seva finalització generen un dret a favor del treballador de percebre una indemnització de 12 dies per any treballat. És a dir, els treballadors amb aquests tipus de contractes també tindran dret a una indemnització de 20 dies per any de servei? També hauran de seguir el procediment establert pels acomiadaments objectius? Són preguntes que mentre el Govern Espanyol no revisi l’ordenament establert, donaran lloc a molta literatura.

El que sí està clar és la gran repercussió que aquesta sentència té i tindrà d’ara en endavant, de conseqüències imprevisibles, ja que segons els sindicats, aquesta qüestió pot afectar potencialment al voltant de 4 milions de contractes temporals i pot causar més d’un maldecap a algú que no hi comptava. En definitiva, és una sentència que instaura un precedent importantíssim a l’ordenament laboral espanyol.

Deixa un comentari