OPINIÓ ‘Desnaturalització’ – L’Econòmic

Desnaturalització. El dret administratiu sancionador constitueix una manifestació clara del ius puniendi de l’Estat, essent-li d’aplicació els principis i garanties del dret penal, com són el de legalitat, tipicitat, culpabilitat i presumpció d’innocència.

Tanmateix, en els darrers anys estem assistint a una notable expansió de l’ús del procediment administratiu sancionador, convertint-lo en un mecanisme habitual de l’acció administrativa i allunyant-lo del caràcter d’excepcionalitat que l’hauria de definir.

Aquesta evolució ha provocat que gran part de la ciutadania percebi el procediment sancionador com un mer tràmit burocràtic i no una veritable garantia de drets, fet que evidencia una desviació preocupant del seu sentit originari. És freqüent trobar-nos davant tràmits d’audiència purament formals, desestimacions automàtiques d’al·legacions, admissió de proves sense el rigor degut i una atribució de veracitat gairebé absoluta a les actes policials o emeses per funcionaris públics, sense considerar adequadament les proves de contrari, i fins i tot invertint el principi fonamental de presumpció d’innocència.

Trobem sancions urbanístiques, ambientals, relacionades amb l’habitatge turístic, de circulació vial, etc., mitjançant tramitacions mínimes, motivacions estereotipades i imports desorbitats. En molts casos l’administració dicta resolucions sancionadores sense l’acreditació efectiva dels fets, amb una simple presumpció i amb una manca d’argumentació jurídica suficient. I, quan l’administració vulnera els principis de legalitat, motivació i presumpció d’innocència, es debiliten la defensa i les garanties dels administrats i es compromet la seguretat jurídica. A l’àmbit local observem com a través de les ordenances l’administració va introduint cada vegada més tipificacions sancionadores, sovint amb descripcions imprecises que vulneren el principi de tipicitat i permeten sancionar conductes més enllà dels límits de la normativa habilitant. A més s’ha incrementat exponencialment la regulació d’una responsabilitat solidària o la del titular, sense requerir-se la prèvia acreditació de culpa o negligència. Aquesta pràctica suposa la imposició de sancions pel simple fet de trobar-se en una determinada posició jurídica, però no per una acció culpable pròpia, introduint així una responsabilitat objectiva prohibida expressament pel legislador estatal i per la jurisprudència constitucional, vulnerant el principi fonamental de culpabilitat. No es pot justificar aquesta deriva del procediment sancionador apel·lant únicament a l’eficàcia administrativa. Els conflictes socials no poden reduir-se a meres infraccions sancionables i el procediment sancionador mai no hauria de ser un instrument recaptatori o de governança social amb una exigència jurídica mínima. És necessari recuperar l’esperit originari del procediment sancionador: mantenir la seva excepcionalitat, respectar plenament les garanties legals i efectuar una veritable ponderació entre eficàcia administrativa i drets fonamentals. L’administració no pot seguir emetent resolucions sancionadores sense el rigor procedimental degut i sense respectar les garanties que l’estat de dret imposa, obligant els ciutadans a acudir a la via judicial.

Autor: MarionaLleal Grau, advocada sènior de Lleal Tulsà
Font: Article publicat al suplement Econòmic del diari El Punt Avui.