Canvi jurisprudencial de l’Audiència Provincial de Girona respecte del delicte d’usurpació de béns immobles

Avui volem tractar un tema que darrerament ocupa de nou espai en el debat públic i més arrel d’alguns casos mediàtic, com l’ocorregut les últimes setmanes a un veí de Girona: el delicte d’usurpació de béns immobles o també conegudes com a ocupacions il·legals.

És un tema a l’ordre del dia pel canvi de criteri introduït per la secció penal de l’Audiència Provincial de Girona, així com també per la modificació que pretén introduir la Llei Orgànica 1/2025, de 2 de gener, en la tramitació del delicte lleu d’usurpació de béns immobles, popularment coneguts com les ocupacions. Aquesta Llei pretén que la tramitació dels procediments sigui més ràpida i eficient a l’introduir-la en un dels apartats de l’article 795 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, altrament conegut com els procediments ràpids, tot i que considerem que la Llei no ha previst algunes consideracions, motiu pel qual volem fer uns petits aclariments.

Consideracions en canvi de criteri introduït per la secció penal de l’Audiència Provincial de Girona

Considerem que s’haurien d’introduir unes rectificacions i/o esmenes a la LO ja que es considera un error que tant els delicte lleu d’usurpació com sobretot, el delicte de violació de domicili s’hagin inclòs en la Llei Orgànica 1/2025 dins l’àmbit d’aplicació dels judicis ràpids. En primer lloc i pel que fa al delicte de violació de domicili, s’ha de tenir present que aquest delicte es tramita a través del procediment especial regulat en la Llei del Tribunal del Jurat, la qual no ha estat modificada. Per tant, considerem que la inclusió d’aquest delicte en l’àmbit d’aplicació dels delictes d’enjudiciament ràpid estaria buida de contingut, tota vegada hauria d’anar acompanyada d’una derogació de la competència del procediment especial del Tribunal del Jurat.

De la mateixa manera que cal recordar que el delicte d’usurpació de bé immoble és un delicte lleu, motiu pel qual no seria correcta la seva inclusió en l’apartat dels delictes d’enjudiciament ràpid. Si realment es vol un enjudiciament ràpid d’aquests delictes lleus el que s’hauria de fer seria modificar l’article 962 de la Lecrim per a permetre que el delicte lleu d’us usurpació es tramiti pels tràmits del judici immediat per delicte lleu.

Modificació de la lleu d’usurpació de béns immobles

Fetes aquestes consideracions i tal i com avançàvem, l’Audiència de Girona recentment ha modificat i unificat el seu criteri en quant al delicte lleu d’usurpació de béns immobles, ja que s’estaven dictant sentències que utilitzaven el concepte de “funció social” de l’immoble a l’hora de delimitar què era o no era delicte, concepte que el Tribunal Suprem considera superat i no utilitza com criteri delimitador del tipus penal, motiu pel qual i per tal d’evitar sentències que anessin en contra d’aquest alt tribunal, s’ha modificat la línia jurisprudencial respecte aquest delicte.

Per aquest motiu, i amb la intenció d’homogeneïtzar el seu criteri, l’audiència gironina va publicar un acord no vinculant de data 22.11.24 pel qual, a partir de llavors, els magistrats es regirien a l’hora de decidir en matèria d’ocupacions en la vessant penal.

D’aquesta manera i tal i com s’anunciava, s’abandona el criteri segons el qual s’havia d’acreditar una funció social de l’immoble, el qual podia arribar a ser un criteri interpretatiu molt abstracte i ampli, motiu pel qual d’ara endavant no s’haurà d’acreditar aquest requisit.

Més enllà d’aquest punt, per tal que s’estigui davant d’un delicte d’usurpació de bé immoble, s’ha de complir una sèrie de requisits, entre d’altres, els següents:

Requisits per tal que es compleixi el delicte d’usurpació de béns immobles

En primer lloc, que l’immoble ocupat no constitueixi llar d’altri. Ja que si es tracte efectivament de l’habitatge d’una persona, no estarem davant un delicte lleu d’usurpació de bé immoble, sinó d’una violació de domicili, delicte molt més greu, el qual és castigat amb penes molt més elevades que, tal i com hem indicat, es tramita per la Llei del Tribunal del Jurat.

D’aquesta manera i com a canvi substancial, s’instaura que les ocupacions de segones residències no constitueixen delicte d’usurpació ja que aquests habitatges tenen condició de llar de les persones.

En segon lloc i evidentment, en les ocupacions no pot haver-hi violència i/o intimidació i han de tenir vocació de permanència. En el supòsit en què hi hagi violència i/o intimidació, estarem davant un delicte greu, el qual comporta penes de presó.

En tercer lloc, l’ocupa no ha de disposar de títol que legitimi l’ocupació.

D’aquesta manera, si l’ocupant disposa o ha disposat en el moment d’ocupar la finca de títol jurídic, com podria ésser un contracte d’arrendament, s’ha de tramitar per la via civil, en cap cas tindria rellevància penal la conducta duta a terme per aquest ocupant. Així, encara que un cop finalitzat el contracte la persona arrendatària no marxi de l’immoble, no estarem davant la comissió d’un delicte, sinó que estarem davant una problemàtica eminentment civil.

Altres lectures

Cosa diferent seria, per exemple, una situació en què es resol un contracte d’arrendament, la persona que era arrendatària entrega les claus i desocupa l’immoble, i posteriorment, un cop ja ha marxat, torna a ocupar l’immoble, sense disposar de cap títol, en aquest cas sí que ens trobaríem dins del tipus penal i la persona que ocupa estaria cometent el delicte.

Finalment, hi ha d’haver una desautorització de l’ocupació per part de la propietat, sigui abans o durant l’ocupació, sense que hi hagi la necessitat d’un requeriment previ als ocupants de la finca per tal que la desallotgin ni que s’hagi d’interposar denúncia i/o querella a aquest efecte. En aquest cas, es pot pressuposar la voluntat contrària de la propietat a tolerar l’ocupació si el propietari porta a terme actes d’efectiva possessió sobre la finca, actes de possessió atesa com, entre d’altres; actes de conservació de l’immoble, com ara el pagament de despeses de manteniment; actes de protecció de la possessió, com la instal·lació d’una alarma o una porta anti ocupació; el compliment de la normativa econòmica i fiscal, com el pagament dels impostos corresponents a l’immoble -com pot ser l’IBI-; i/o realitzar actes sobre la finca com la publicació d’anuncis  de venda o lloguer, etc.

Si es compleixen alguns d’aquests requisits i evidentment es pot acreditar amb proves, es podria estar efectivament davant d’un delicte d’usurpació de béns immobles.

Fet aquest anàlisis dels requisits del delicte, l’Audiència Provincial pren altres acords respecte aquest delicte, com és la recomanació de la tramitació d’aquests procediments a través del procediment immediat per a l’enjudiciament de delictes lleus, tal i com hem avançat en anteriors paràgrafs que hauria de ser al nostre entendre.

Evidentment aquest acord té una clara voluntat de donar rapidesa a la tramitació d’aquests tipus de procediments, donant instruccions directes als cossos policials per a la pràctica amb celeritat de les diligències escaients per a la identificació i citació dels ocupants, per a una instrucció i enjudiciament ràpid davant els jutjats d’instrucció, indicant-se segons fonts de la pròpia audiència, que els casos s’haurien de resoldre en uns quinze, vint dies aproximadament i no en l’any aproximadament que es tarda en resoldre a dia d’avui.

Ara bé, és un acord del qual es denota una voluntat ferma en resoldre aquesta problemàtica de forma ràpida i eficient i és clarament una declaració d’intencions, ja que així és com realment s’haurien de tramitar aquests procediments, però mitjançant aquesta recomanació l’audiència provincial demostra la ignorància del funcionament i la realitat del dia a dia dels cossos policials i dels jutjats d’instrucció, els quals fan altament improbable la tramitació d’aquest tipus de procediments amb la rapidesa pretesa.

Més informació

Si necessites més informació sobre aquest canvi o vols fer una consulta als nostres advocats, recomanem que et posis en contacte amb nosaltres i ens expliquis el teu cas.